Poble Lliure:

Recordo un acte que vaig assistir al Sucre de Vic, l’estiu del 2002. Feia deu anys de l’Operació Garzón i en aquella trobada de record s’hi van reunir algunes de les persones detingudes i torturades les quals, per cert, al cap d’un parell d’anys acabarien guanyant l’Estat espanyol al Tribunal d’Estrasburg. Hi vaig anar amb en Vicent, un dels detinguts, i en Carles, que va marxar a l’exili davant l’amenaça. Era un acte de memòria. Durant els noranta l’independentisme havia tancat una etapa: Terra Lliure ja no actuava des de 1992 i s’havia dissolt el 1995. Els últims presos havien sortit el 8 de març de 1996. Com s’ha recordat -de forma oportunista i descontextualitzada- van sortir amb un indult. La mesura va beneficiar els 25 condemnats de la Garzonada, després d’un procés de negociació amb el govern del PSOE. La feina fins arribar allà, evitant sortides individuals però alhora negociant atès que la lluita armada ja havia cessat, és una de les aportacions de les quals pot estar més orgullós l’independentisme històric. Es va formar una Comissió de Portaveus, de la qual ja us vaig parlar en un altre article, que juntament amb els respectius advocats era l’expressió de la línia de defensa escollida: política i unitària. D’aquesta manera, l’excarceració dels presos va anar acompanyada d’una declaració en la qual s’afirmava el següent: “Que ningú no té dret a exigir-nos que reneguem de la nostra lluita, ni que renunciem als seus legítims objectius: i menys encara a voler-nos forçar a la…

Font: Poble Lliure: No desem la guardiola